Bolívia: ja vinc!

Serà l'energia dels Carnavals, o l'energia d'Arica o... tot plegat! Però el fet és que, després de decidir que continuo sola el viatge i que el proper país a conèixer serà Bolívia, sembla que el destí no vol que hi vagi sola.

El dissabte a la nit conec a en Manuel, "santiaguino", que em pregunta si es pot apuntar amb mi per conèixer el país veï. Oh, i tant!! El xaval sembla molt bona tel.la i després de gairebé una setmana viatjant amb ell, puc assegurar que així és :)

Agafem el bus aviadet, tot i que la impuntualitat llatina fa que marxem mitja hora més tard. I...

"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...". En una de les parades que fem amb el bus, una noia em ve a trobar i em diu "Clàudia, te reconocí por la voz, me recuerdas, soy la amiga de Elisa" 

Jo la miro llargament.... i sí, sí, sí! Clar que la recordo, de fa 6 anys, quan me la va presentar una amiga catalana que vaig conèixer a la universitat on estudiava. Que fort, que fort! Això em fa pensar que vaig deixar certes arrels a Xilito... Ella viatja amb la seva nòvia i hi ha "tanta buena onda" que acabem fent un grup de 4 persones molt ben parit.

El viatge en bus és durillo. Són 8 hores si la carretera està bé i no està nevada. Em faig la valenta i no em prenc unes pastilles per l'alçada. A canvi d'això mastego fulles de coca que havia comprat a Arica. Però alguna cosa no faig bé perquè quan passem per Putre, ciutat propera a la frontera amb Bolívia, a 3.500 m d'alçada, començo a sentir un lleuger maldecap...

Manuel, Priscilla i Elisa

Arribem a La Paz!

A més de 3.600 m d'alçada gairebé qualsevol moviment et fa saltar les palpitacions del cor i respirar més ràpid. Això no va en broma. Si a Cuzco l'alçada ja et feia tenir respecte i beure tants té de coca com podies, per prevenir el "soroche" (mal d'alçada), aquí les les mesures encara han de ser més grans.

I per què carai m'he relaxat tant? Jolines, el mal de cap es fa més gran, però estic tan contenta d'estar a La Paz que (quasi) queda en un segon pla.

Arica by day

Arica és una ciutat que sorprén. Peró no a la primera. Aparentment és un lloc inhòspit, amb poca gràcia, i amb uns carrers extremadament descuidats, que contrasten especialment si vens de la seva gran ciutat veïna que és Iquique (tot lo contrari!). El que no se sap fins que et quedes és que les possibilitats de conèixer gent i descobrir la nocturnitat són infinites... 

De dia pots anar a recòrrer els seus 2 valls, el d'Azapa i els de Lluta, que són un autèntic privilegi per la ciutat i la tornen a diferenciar d'Iquique, doncs aquesta última, envolta de turons i desert, no té cap possibilitat de conrear res... En Cristian m'explicava que la decisió d'Arica de convertir-se en una regió independent d'Iquique ara farà uns 3 anys, fou per tenir més dret a gestionar els seus propis calés i invertir més en una zona que quasi no veia la inversió.

Us adjunto un link sobre les valls d'Arica per si vleu llegir una mica més:

http://www4.biblioredes.cl/BiblioRed/Nosotros+en+Internet/valles+de+arica/VALLES+DE+ARICA.htm

Com que ahir ens en vam anar a dormir una mica tard (jeje), amb en Cristian anem a dinar al mercat d'Arica, on mengem un plat compartit de peix i marisc i "la copa vitamínica", que consisteix en peix i marisc prèviament marinat i deixat reposar amb llimona de pica, cilantro i un ou batut. El suc que queda, que és blanc, es coneix com "leche de tigre" (també molt típic del Perú), que és capaç de despertar a un mort.

                                            

A la tarda anem a veure ocells a una zona de jòncols, davant el mar i ens trobem ja amb el Carnaval. Deuen ser les 4 o 5 de la tarda....

Aquesta foto que us poso es veu perfectament el "Morro d'Arica", especialment emblemàtic per la ciutat. Arica pertanyia abans al Perú i, al lluitar les Repúbliques de Perú i Xile a finals dels XIX, aquesta última va guanyar la batalla en un enfrotament mític de la Guerra del Pacífic que es va fer al Morro (130 m d'alçada!).

Abans d'anar a l'hotel i veure una mica la ruta que faré en els propers dies, passo pel Terminal de Buses d'Arica, a conèixer finalment la sra. Rosa, la sogra de la meva amiga Anna. Quedo encantada amb ella i l'acomiadament queda en el compromís de tornar a passar per Arica i quedar-me a dormir a casa d'ells, per compartir.

Carnaval d'Arica

Quin luxe. Per casualitat, la nit en què arribo a Arica, m'adono que els carrers cèntrics estan replets de colles disfraçades i a les meves orelles m'arriben els sons de grans bandes peruanes, xilenes i bolivianes.

El pre-carnaval ha arribat a Arica i durarà fins el 14 de febrer. Quina bona sorpresa! 

Haig de confessar que aquest és un dels motius que em fa quedar a Arica.

El dissabte a la nit ha arribat a Arica :)

Aquest mateix dissabte, vaig amb en Cristian, una noia de Valparaíso que conec i el grup dels seus amics, a veure aquest Carnaval. Més de 40 colles representant la geografia humana altiplànica, sobretot de Bolívia. Els balls de cada colla simbolitzen des de les baralles que tenen entre ells els cholos (paraula que significa de trets indígenes), a els passos que feien els esclaus de les colònies, passant per balls folclòrics peruans i bolivians.

Una festa de color i tradició, acompanyada de fulles de coca! Sense mastegar-les seria impossible que les colles aguantessin 3 dies intensos de Carnaval.

En Cristian m'explica cada un dels significats de la música, les disfresses i els balls. Uff! sense ell no m'hauria assebentat de la meitat. 

Un dels Carnavals per veure i gaudir, sense cap mena de dubte!

                                                        

Us adjunto un parell de vídeos i un enllaç del Carnaval d'Arica per si voleu saber-ne alguna cosa més...

http://diarioelmorro.cl/?nota010=LO110214103523-Visitantes-expresan-que-Aric.xml

A en Cristian l'enganxen a una de les colles on normalment toca per Carnaval, així que no em queda més remei que anar seguint la seva colla fins que arriben al final de la rua. Si veieu a les fotos tots tenen la cara blanca. Això és perquè hi ha un individu disfressat com de bufó que va passant entre la gent que mira el Carnaval i les mateixes colles per tirar-lis farina, confetti i aigua.

Dedicada a ti, Cristian!

I com que la nit del dissabte de Carnaval no podia acabar així, entre la gent que conec hi ha un "ariqueño" amb qui vaig a ballar salsa, mentre el pobret Cristian em mira avorrit :(

Són vóra les 3 de la matinada i els carrers del centre d'Arica bullen, plens de gent animada, sons de les bandes que no semblen acabar mai i ganes de seguir a festa fins mooooolt tard.

Arica m'acull durant 2 dies

Després del sotrac de deixar de banda el viatge en moto, vaig a veure la família d'en Wilson, el marit de l'Anna, una amiga catalana que es va casar amb un noi d'Arica i que vaig conèixer quan vivia a Santiago i participava a la Joventut del Centre Català. 

Al quiosc on part de la família hi treballa, al "terminal de buses de Arica", hi trobo en Cristian, germà d'en Wilson. Em porta a recòrrer una de les parts més maques d'Arica, un passeig entre dunes i costa.

Aquí teniu algunes fotos. 

Una setmana de viatge i canvi de rumb

De vegades les coses flueixen i d'altres les has de fer fluïr, sobretot quan viatges amb algú amb moto, ja que, pràcticament durant tot el dia, et transformes en una sola persona.

El creuament de la frontera amb Perú va ser més dur del que esperàvem. Més de 3 hores entre la porta de l'aduana xilena i la peruana, més l'esgotament que portàvem, segurament van precipitar el que hagués pogut passar en qualsevol altre moment.

Vaja, que les coses van deixar de fluïr.

Decideixo posar fi al viatge amb moto amb en Mau i anar pel meu compte. És el moment més dur del viatge, doncs em quedo sola a Arica preguntant-me què fer...

6è dia: d'Iquique a Arica. Arribem a l'última cituta gran del nord de Xile! (300 km)

Després de Humberstone, tornem a agafar la carretera, aquesta vegada sense gairebé cap pausa.
El desert es va transformant, a mesura que ens acostem a la XV Regió, en una sèrie de valls. Els tons marronosos, ocres i groguencs, deixen pas als tons verds.

Finalment arribem a la ciutat d'Arica, quan són gairebé les deu de la nit. Estem morts, però igualment intentem creuar a Perú.
Ara, els aconteixements són inesperats.

Humberstone: un poble fantasma

A uns 50 km de la ciutat d'Iquique ens trobem amb les antigues intal.lacions de Humberstone, una de les oficines salitreres de finals del segle XIX, que van donar a la regió del nord de Xile un "aparent" progrés. I dic aparent perquè, per variar, van ser els estrangers, bàsicament anglesos, els que va explotar aquest nitrat que s'exportava a Europa per a ser utilitzat com a fertilitzant natural. Mentrestant, les condicions dels obrers xilens eren ben precàries: moltes hores treballant en un entorn que ja de per sí era de molts graus de temperatura. A Això se li havia de sumar les altes temperatures dels forns, un dels processos pels quals havia de passar el nitrat.

Humberstone va arribar a tenir més de 3.000 habitants i el poble, al mig del desert, comptava amb tota la infraestructura per a fer-hi vida: les cases dels treballadors i dels patrons, escola, teatre, piscina, mercat i pistes d'esport. Les vies del tren també van ser construides durant aquest període del Salitre.

Tota una proesa en la immensitat del desert!

"El problema que tengo para escribir estos recuerdos son las palabras, porque tuve muy poco estudio y no sé muy bien como expresar lo que siento. Pero de todos modos me parece mejor hablar como yo mismo y no que otra persona cuenta la historia por mí (...)".

"Pero antes de hincar el diente en este trabajo quiero hacer una declaración: si cuento mi vida de niño no es solamente para que la lean mis nietos, es sobre todo porque quiero hacer un homenaje a mi madre, y en su persona, a todas las mujeres que vivieron y sufrieron en las salitreras".

"Porque se ha escrito mucho del pampino, del obrero, del caliche y la camanchaca, pero poco se ha dicho sobre la mujer, sobre sus privaciones, sus humillaciones y sus penas. Y así fue."

"Me llamo Daniel Enrique Aguirre Santander y nací en la oficina Chacabuco, cnatón Antofagasta, el 18 de abril de 1926".

"A pesar de estar muy cerca del mineral de oro El Indio, la vida era pobre ahí y no fue difícil para los "enganchadores" convencer a mi padre y a otros campesinos, con ilusiones de la pampa salitrera donde iban a ganar mucha plata y tener acceso a muchas cosas buenas (...)".

"No recuerdo haberle oído a mi mamá la impresión que tuvo al llegar a la pampa, cómo debe haberse apenado al ver tanto desierto y tanta soledad (...)".

"El trabajo era duro, pero en todas partes es duro el trabajo de la mujer del obrero, sólo que aquí, en medio de la nada, las condiciones eran peores que en cualquier otra faena.
No sé exactamente cuándo empecé a trabajar, debió ser entre los seis y siete años. En ese entonces ya tenía conciencia de que debía ayudar a mi mamá y a mí mismo (...)".

Plaça del poble

Una de les màquines portades des d'Anglaterra

"(...) Pero un día faltó un operario, el que instalaba los rollos y ponía las películas. El administrador del teatro me dijo entonces: "Oye cabro, tú que eres despierto, ven a ayudarme aquí con la película"

"Atrás fueron quedando las casas del campamento, la planta, la pulpería, la casa del patrón, mientras el camión se alejaba rumbo al puerto. Yo iba lleno de esperanza y de curiosidad. no le tenía miedo a esta nueva etapa de la vida, al contrario, yo quería aprender, trabajar, salir de la miseria".


"En la pampa aprendí el principio de todos los oficios que desempeñé en mi vida: chofer de autos y camiones, mueblista, fabricante de juguetes, mecánico, aprendiz de sastre, relojero, dirigente sindical y hasta dar charlas sobre el salitre como lo he hecho últimamente en los colegios".

MEMORIAS AL VIENTO

Arte en el desierto

Fragmentos del Relato Biográfico 

de Enrique Aguirre Santander

Un niño del Salitre

Antiga pista de bàsquet.
Em sembla que hauré de practicar més!