Serà l'energia dels Carnavals, o l'energia d'Arica o... tot plegat! Però el fet és que, després de decidir que continuo sola el viatge i que el proper país a conèixer serà Bolívia, sembla que el destí no vol que hi vagi sola.
El dissabte a la nit conec a en Manuel, "santiaguino", que em pregunta si es pot apuntar amb mi per conèixer el país veï. Oh, i tant!! El xaval sembla molt bona tel.la i després de gairebé una setmana viatjant amb ell, puc assegurar que així és :)
Agafem el bus aviadet, tot i que la impuntualitat llatina fa que marxem mitja hora més tard. I...
"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida...". En una de les parades que fem amb el bus, una noia em ve a trobar i em diu "Clàudia, te reconocí por la voz, me recuerdas, soy la amiga de Elisa"
Jo la miro llargament.... i sí, sí, sí! Clar que la recordo, de fa 6 anys, quan me la va presentar una amiga catalana que vaig conèixer a la universitat on estudiava. Que fort, que fort! Això em fa pensar que vaig deixar certes arrels a Xilito... Ella viatja amb la seva nòvia i hi ha "tanta buena onda" que acabem fent un grup de 4 persones molt ben parit.
El viatge en bus és durillo. Són 8 hores si la carretera està bé i no està nevada. Em faig la valenta i no em prenc unes pastilles per l'alçada. A canvi d'això mastego fulles de coca que havia comprat a Arica. Però alguna cosa no faig bé perquè quan passem per Putre, ciutat propera a la frontera amb Bolívia, a 3.500 m d'alçada, començo a sentir un lleuger maldecap...
 |
| Manuel, Priscilla i Elisa |
Arribem a La Paz!
A més de 3.600 m d'alçada gairebé qualsevol moviment et fa saltar les palpitacions del cor i respirar més ràpid. Això no va en broma. Si a Cuzco l'alçada ja et feia tenir respecte i beure tants té de coca com podies, per prevenir el "soroche" (mal d'alçada), aquí les les mesures encara han de ser més grans.
I per què carai m'he relaxat tant? Jolines, el mal de cap es fa més gran, però estic tan contenta d'estar a La Paz que (quasi) queda en un segon pla.
