4rt dia: de Pan de Azúcar a Tocopilla (550 km)

Tornem a pujar a la moto. Avui sí que toca un viatge llarg. Si ahir va ser un dia de relax, avui haurem de fer moltes hores i molts km abans d'arribar al nostre destí previst: Tocopilla. 

Deixarem la III Regió per entrar a la II Regió. Aquí van dues fotos del començament de la nostra ruta.

Pan de Azúcar

Pan de Azúcar

La moto, amb ànsies de devorar km, avança per la carretera al mig del desert i sembla no tenir fi. Aquesta part, certament, ha sigut la més dura en quant a paisatge. L'aridesa és més forta que mai i el paisatge de tons només marrons i sense gairebé matitzos de cap tipus, s'acaba fent monòton. En el silenci de la moto, em venen un munt de pensaments.

Quin país aquesta Xile, penso. Són més de 1000 km de desert, sense parar. Us ho imagineu? 

Una cosa que em flipa és la infraestructura que he anat veient al llarg d'aquests dies. Les carreteres són espectaculars, amb molt bones condicions, el postes d'electricitat tallen el paisatge desèrtic per comunicar les diferents ciutats, al igual que ho fan els canals d'aigua. Descobreixo el primer parc eòlic de Xile. Aquest país avança, penso. Quina diferència dels seus països veïns: Bolívia, Perú o el mateix Argentina, estan a anys llum d'infraestructura.

Aquí ens aturem a dinar a una posada de carretera 

Quan portem més de 300 km fets, un atractictiu turístic ens fa desviar del camí: és "la mano en el desierto", una escultura que està a uns 75 km d'Antofagasta, una de les principals ciutats del nord. Constuida al mig del desert, fa 11 netres d'alçada. Aquí la teniu.

Vaog començar a parlar amb aquest home de la foto, que m'estava mirant mentre em feia la foto amb l'estelada. Em va preguntar d'on era i què significava la bandera. I es clar, li vaig explicar :)
Em va dir que li agradava la bandera perquè tenia en comú amb la de Xile el color blau i l'estrella blanca.

Seguim camí i arribem a Antofagasta, capital de la II Regió. El nom de la ciutat sempre m'ha fet gràcia. La primera vegada que vaig estar-hi no em va agradar gens (vaja, al igual que ara). És una ciutat que em genera certa claustrofòbia, tot i tenir mar. Potser és per la seva "cordillera de la costa", que és especialment alta, a diferència d'altres regions nortines. En aquesta hi ha moltes construccions i, des de la part baixa de la ciutat, al mirar a la cordillera, et dóna la sensació com si a la ciutat li faltés aire.
Com deia l'altre dia, el destí em segueix agafant de la mà, doncs anem a parar just davant un hotel on vaig fer formacions fa anys enrera.
Ens aturem una estona a la Plaza de Armas d'Antofagasta i anem a menjar alguna cosa abans de fer el tram final del nostre viatge d'avui.

Plaza de Armas de Antofagasta

Menjant un completo:
frankfurt, trossos de tomata, xucrut, advocat i maionesa