Ens posem els pantalons de motero, la tèrmica, la jaqueta i ens enfundem les botes.
Jo, em poso un guants de pell marron, primets i semi.gastats i penso que si el Che portava guants en el seu viatge, segur que eren com aquests :)
Carregar la moto ha sigut tota una proesa. L'espai era limitadíssim i només hem posat les coses més bàsiques, sense oblidar les infaltables eienes de la moto, l'oli de la cadena i la tenda de campanya i aïllants per les nits de càmping que poguem fer.
Uff! quins nervis!
Per fi sortim de Santiago.
Al cap de dues hores de viatge, fem parada a la primera Copec (la principal benzinera de Xile) a alimentar al moto. Estem contents.
Fer 660 nkm en el nostre primer dia ha sigut tota una proesa.
Hem passat dels paisatges mediterranis de la Regió Metropolitana i la V regió als paisatges semi-desèrtics i d'estepa de la IV. La "cordilllera de la costa", al nostre costat oest, ens acompanya com un amic fidel durant tot el nostre tram.
Això d'anar amb moto no és tan fàcil... Quan portem uns 200 km penso que aquest viatge no serà fàcil. El cos es comença a ressentir: les cames, els peus, l'esquena i sobretot el cul!
Ara, el camí cap al nord ja no té fi.
Fem parada per dinar a La Serena, IV Regió. La ciutat està radiant, amb el seu mar de taló de fons i la gent aprofitant l'estiu. Menjo les primeres empanades d'ostión amb formatge.
Malgrat el cos ens diu de fer nit aquí, decidim continuar i fer més ruta. Però abans, comprem fruita per la nit.
El paisatge em copça al sortir d'aquesta ciutat: després de xupar-nos molts km amb turons semi-desèrtics a banda dreta i esquerra de la carretera, d'alçades imponents, de sobte, com per art de màgia, l'alçada disminueix i s'extén davant nostre un mar infinit amb una costa retallada de km i km.
Un altre instant del viatge que em frisa és atravessar una sèrie de turons, com entrecreuats entre sí, quin més alt, que em feien preguntar-me com la força tecnològica havia sigut capaç de trencar-los per a fer una carretera.
Em queda clar que després de La Serena, el desert ha començat.
Uauh!! quina potència, quines extensions, quina vastitud (no sé si existirà aquesta paraula, però m'agrada com sóna).
Realment qui no hagi estat per aquestes latituds Sudamericanes, on les dimensions són gegantines i l'horitzó sembla no tenir fi, no s'arriba a imaginar com de petit et sents en la immensitat d'aquests paisatges.
La nit se'ns tira a sobre. Quina ignorància la meva quan he pensat que arribariem a Vallenar, la nostra ciutat prevista per avui, abans de caure la nit.
Estava tan esgotada que quasi m'adormia a la moto. Ha sigut duríssim. De fet, després d'hores i hores damunt la moto, un km semblava talment com si en fossin 10 i no s'acabaven mai.
Per sort, imatges com la Lluna agrandada jugant darrera els turons del desert o el cel estrellat damunt nostre, feien més lleuger el viatge.
Finalment arribem. Són gairebé les once de la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada