Que fort, que fort.
Com si el destí m'hagués agafat de la mà, ahir a la nit, a l'arribar a Vallenar, m'adono que ja havia estat a aquesta ciutat fa 4 anys, quan vaig venir a fer una formació a professors d'escola.
I vaig a parar al mateix hostal on fa uns anys havia estat. I reconec a la mateixa dona que em va atendre.
Al matí, al parlar amb ella, em diu:
"Sí, me acuerdo de usted. Miré su apellido po'! Turró se llama.
Yo le expliqué que acá en Vallenar hay una familia que se llama Torres y le pregunté si usted era pariente de ellos".
Genial. Quines coincidències que té la vida.
Em faig una foto amb ella per enviar-li :)
Avui ens ho hem agafat amb calma. Hem sortit a passejar per la ciutat. Les fotos són de la Plaza de Armas. Ens crida l'atenció una mena de termòmetre que indica amb les llums de colors les diferents temperatures (mireu la foto).
El campanar no té pèrdua. De lo més kitsch i construit a finals dels noranta, ens ha despertat a les set del matí amb una fressa de lo més estrident. I és que quan s'està acostumat a les campanades del campanar de Castelló d'Empúries...
Marxem de Vallenar i tornem a agafar la Ruta 5, que forma part de la carretera Panamericana, de més de 48.000 km de llarg i que vincula a tots els països d'Amèrica.
El paisatge no m'inspira gaire. Sempre desèrtic, em dóna la sensació que és més dur, més àrid. Em limito a fer fotos "on the road".
De sobte, començo a veure vegetació baixa, entre estepa i insinuacions de flors. Clar! m'adono que estem a la zona del "Desierto Florido". Un lloc entre Vallenar i la ciutat de Copiapó que, a l'anar-se acumulant aigua i més aigua, de manera cíclica cada 5 anys, aproximadament, hi ha una explosió de flors i de colors. Un espectacle privilegiat "quasi" exclusivament pels que viuen aprop, ja que només dura unes poques setmanes.
Ens enfilem per la costa per acabar arribant a Bahía Inglesa, on ens esperen una amics: en Pedro i la Paula. Aquest és un lloc mervellós, amb platges infinites de sorra blanca i l'infaltable bravesa del mar del Pacífic.
 |
| Bahía Inglesa. III Regió |
 |
| Pau: aquesta foto te la dedico |
Aprofitem la vesprada de Bahía Inglesa, bayant-nos en un mar força fred, però res comparat amb la zona central de Xile.
Algunes aus fan parada a la platja, entre elles aquesta de la foto. Diria que és una limícola, però nois, Pau i Jordi, necessito la vostra ajuda... Que consti que he anotat a la meva llibreta totes les característiques físiques que li he pogut distingir i, a la tornada a Santiago, miraré la guia de WD Xile per veure quina és. Efectivament, el llibre no m'el vaig poder endur de viatge :(
Ens quedem a sopar un asado acompanyat de bon vi xilè, escoltant la remor del mar i sota un cel estrellat espectacular.
Hola bonica! L'ocell és un Pòlit cantaire de la raça americana hudsonicus, però hi ha qui opina que no és una raça, o subespècie, sinó una especie diferent: Numenius hudsonicus (Hudsonian Wimbrel). Algun dia s'aclariran. En Pauet m'ha informat dels darrers canvis en el teu viatge. Ja deia jo que tot plegat era una mica arriscat ... Però en fí, cal anar endavant. Molt de compte, ok? Petons com melons. Jordi (des de l'ordinador d'en Pau)
ResponElimina